Sánchez Arévalo sempre aconsegueix emocionar-me. No sé si és perquè em recorda a la meva germana. Ella em va ensenyar la primera pel·lícula que vaig veure del director, Primos (2011). Amb aquesta pel·lícula vaig flipar i vaig disfrutar molt. I la meva germana i jo sempre coincidim en dir que el que més ens agrada és l’atmosfera que crea, una atmosfera de casa. 

L’altre dia vaig decidir veure Diecisiete, la recent pel·lícula que ha dirigit Arévalo sota la carpa de Netflix. Vaig ignorar l’etiqueta que deixava llegir  “lacrimògena”, ja ho vaig comprovar jo més tard. La història segueix els peus d’Héctor, un noi problemàtic que fa tot el possible per trobar el seu gos i acompanyar la seva padrina al seu poble, per fer-ho compta amb l’ajuda del seu germà gran, amb qui la relació no és del tot ideal. 

En els dies en què es trobem, emmarcats pel Whatsapp, els àudios i de les xarxes en general, veure dos germans, la seva padrina i un gos amb tres potes recorrent la costa càntabra amb una caravana et dona una mica d’enveja. Perquè encara que ells des de l’interior del viatge sembli que no arriben a apreciar, és una situació preciosa. Aquest és un punt que m’agrada bastant, el fet de poder veure una cosa que els personatges no contemplen fins al final. En aquest cas, la bellesa de la vida, del que estan vivint i de la familia. 

El caràcter del personatge principal, Héctor, encarnat per Biel Montoro, em recorda al protagonista de 15 años y un día (2013). El que trobo que tenen en comú és el caràcter rebel que marca cada una de les seves accions, fins i tot la manera com parlen. Vaig veure la cinta de Querejeta quan tenia 14 o 15 anys i la veritat és que no vaig entendre el missatge que amagava. Ara veig Diecisiete i arribo tard en edat, però puc entendre-ho tot perfectament. 

El film es manté en l’estela pròpia de Daniel Sánchez Arévalo, en l’estil que el marca i que ja havíem presenciat en pel·lícules com la mencionada Primos (2011) o La gran familia española (2013). Els elements que introdueix no perden l’essència que sempre vol aconseguir, la familiaritat, la casa que trobem en les persones i l’encant de les coses que no canvien, a les que sempre hi podem tornar. I molt de color verd, camp i poble. Trobant-me enfora de casa, cintes com aquesta m’hi retornen per moments. Em fan plorar i em reconforten. Em recorden als meus germans i a situacions familiars que duc vivint d’ençà que tinc memòria i que enyoro quan no hi sóc. Però el que és irònic és que quan ho podia viure, a vegades tractava d’evitar-ho o no apreciava del tot. Ara que no ho tinc ho trobo a faltar.