El teatre que pertany al carrer (i als bars)

Carrer Blanquerna. Palma de Mallorca.

La setzena edició del Teatre Barra comença al número 49 del carrer que ja ha acollit moltes de les obres en nombroses ocasions: el carrer de Blanquerna.

La primera parada del nostre recorregut s’inicia al bar Bon Bon. On estem a punt de veure el que és un ‘remake’ a la mallorquina de la sèrie The Big Bang Theory. Els actors que encapçalen el cartell de la obra (amb el mateix nom de la sèrie) imiten el programa, concretament els papers de Sheldon i de Penny. El diàleg que mantenen és original i els riures es converteixen en part de la obra. Però la sensació transmesa ha estat més la d’una recreació en directe, que la de una obra original. A mesura que avança es converteix en una obra que ha begut directament de la font de les sitcoms, amb tot el que les caracteritza, incloses les rialles que sonen de fons i que sembla que indiquen als espectadors quan han de riure o en el cas contrari, quan sentir-se tristos. Na Carme Serna i en Josep Mercadal condueixen tota l’obra i en fan seu el ‘Cheesecake’, encara que la obra sembli més una ombra de la sèrie americana, no eclipsa les actuacions dels actors, encarnant la icònica parella incompatible.

Sortim del bar, i amb el grup de gent que ens acompanya cap a la següent aturada (el bar In Cafè), ja ens trobem un enorme grup de gent esperant, i gràcies a Déu de tota aquesta gent, doncs no seria gràcies a la gran quantitat de persones que un dijous entre setmana decideix pagar els espectacles i gaudir d’un vespre de teatre atípic, emmarcat fora de les convencions, perseguint l’humor i la caricatura de la cultura pop que envolta la nostra època i la perfuma dia a dia, i de la que bevem sense adonar-nos. I són aquestes coses les que rompen la rutina, com decidir dinar fora el mateix dia sense previ avís o en meitat d’una playlist de rock escoltar el darrer tema de la Bad Gyal (o a la inversa). Fer coses noves i descobrir-ne d’altres dona vida. I el teatre està morint i està en les nostres mans reanimar-lo, la maniobra de Heimlich la fem nosaltres assistint als espectacles. I revivim una llengua: el català, que s’està quedant sense oxigen, ofegant-se en crítiques sense un sentit ni objectiu concret. La cultura no hauria d’enfrontar a uns amb altres, ni debatre’s a cap banda (en tot cas al carrer d’on tots en participem).

Mentrestant la nit al carrer Blanquerna és tranquil·la i agradable, la pàl·lida llum de les faroles enlluerna pobrament les façanes dels edificis, que s’han d’esforçar per mostrar la seva bellesa real. L’ambient no és cap tipus de soroll molest com el que caracteritza, en algunes ocasions, l’encomiat que fa un grup d’amics en meitat del carrer en sortir d’un restaurant, és un ambient de celebració, celebrem el teatre. Un carrer de vianants es converteix en el millor escenari possible per acollir algunes ànimes aficionades a la interpretació. Llevat de les entrades dels bars poblades de gent, les que estan tancades o amb el llum apagat, ofereixen una ombrívola visió, dos espais totalment diferents, un devora l’altra.

Entre canyes de cervesa Damm, Roses Blanques, pinxos de truita, xivarri i riure, entrem al següent espectacle: “Fleabag, anatomia d’un spoiler”. “Asseieu-vos als costats per veure-ho millor” ens diu l’encarregat tot just entrar. L’espiral de riure en la que entrem és difícil d’explicar, com el diàleg que mantenen els dos personatges encarnats per una espectacular Anna Berenguer i un inigualable Rodó Gener (aka Joan Ne). El surrealisme present en cada una de les frases, i el constant trencament de la quarta paret que caracteritza la obra ha fet que no poguéssim dirigir els ulls a cap altra banda que no fossin els actors (o a les canyes i pa amb olis que volen pel local).

Interior viu de l’In Cafè. Foto: Cata Miralles

Després de vint minuts d’intensa representació, em sento com sortida d’un combat. Tants de cops en diferents sentits et deixen descomposta, però és una sensació bona, la d’haver experimentat emocions diverses en tan pocs minuts et fa valorar realment el que són les interpretacions, les identificacions de cada un amb els personatges i l’humor en directe. Sense efectes ni filtres. Les taules queden humides per les cerveses que han suportat durant la obra, com si estiguessin suades, quasi com la parella d’actors quan es retira.

Llavors, entrant al Clàssic, bar que fa cap de cantó al mateix carrer, ens traslladem al Londres del segle XVIII per moments, es presenta com un híbrid del segle XVIII i de l’actual, i presencien la que és probablement la situació més improbable que es podria donar entre el Dr. Watson i la Irene Adler. Com sempre en les representacions més recents, llevat d’algunes com la del 2009 de Guy Ritchie, o la sèrie del 2010 de la BBC, el personatge de John Watson sempre ha carregat l’etiqueta de l’humor i del ridícul. Una versió, des del meu punt de vista, poc fidel a la original.

Carrer Blanquerna des de l’interior del Clàssic. Foto: Cata Miralles

En la obra “Sherlock”, l’humor s’encarrega d’ocupar el bar, el millor escollit per l’ocasió (un bar amb la barra, les taules i les cadires de fusta, fet que atorga un aire més refinat i britànic al local), i la bona estona queda assegurada amb unes actuacions fantàstiques per part de la parella protagonista: Joan Manel Vadell en el paper del britànic Watson i Laura Andújar en el d’Irene Adler, també coneguda com ‘La Mujer’, la única dona capaç de superar al detectiu consultor Sherlock Holmes (i ho demostra una vegada més). Mentre contemplem el desenvolupament dels fets, les mans fredes del públic aguanten els tassons encara més freds. I encara que la situació sigui tan freda com els cadàvers que amaga Adler, el riure omple l’escenari – i la barra.

Interior del Clàssic. La gent aprofita els minuts previs a l’inici de la obra per apropar-se a la barra. Foto: Cata Miralles

La darrera representació (del nostre recorregut nocturn), és la de Bar Mirror, al bar La Reserva. I el títol no podria encertar millor, doncs ens tornem a trobar amb una situació semblant a la primera. Una lliure adaptació amb pinzellades illenques del primer capítol de la segona temporada de Black Mirror: “I’ll be right back”. Una versió crítica amb els temps que corren i illenca domina el guió i la direcció de la obra, repartida entre el matrimoni de Mertxe (Maria Rosselló) i Paco (Pedro Orell). La senya mallorquina és un dels elements claus en la representació, que fa que es converteixi en un mirall on veure’ns reflectits: el nostre accent, els restaurants (Es Cruce de Vilafranca), les expressions,… Tot es converteix en una experiència semblant a la que sentim quan en un concert de versions fora de casa en sona una de Tomeu Penya, d’Anegats o d’Antònia Font. I com diria Antònia Font, me sobren paraules però no tenc res (més) a dir.

Gràcies per aquesta 16a Edició de Teatre de Barra, i per fer de Palma una ciutat plena de cultura, teatre i literatura.

Peces breus i no tan breus

Estic orgullosa de la meva ciutat, perquè dins tota la bellesa que té, una de les coses que més aprecio és que si ho cerques, pots viure el teatre de moltes maneres. Una d’elles és que durant l’any s’hi celebren un parell d’edicions de Teatre de Barra. Aquest esdeveniment cultural s’instal·la als barris més històrics de la ciutat i que tenen un encant especial.

Es tracta d’una activitat accessible per a tothom, especialment per a la gent jove, degut al preu, l’espai on es fa i el contingut de les peces. Cada edició adopta una temàtica diferent. Jo m’hi vaig estrenar amb la de sexe i mort: “Eros y Tánatos”. A l’any següent, seguint amb la tradició vaig tornar a assistir-hi, i la temàtica eren les adiccions, concretament a la tecnologia. Vaig convèncer amics meus per a que m’acompanyessin, com ja havia fet l’any anterior. D’alguna manera això em creava una bona sensació: la d’estar apropant la gent al teatre, o fins i tot, el teatre a la gent. 

El meu primer any va tindre lloc al barri de Santa Catalina, una de les zones més properes a la mar. Al costat s’hi troba el Teatre Mar i Terra, on jo vaig viure dos anys de cursos de teatre que tornaria a reviure encantada. També hi trobem l’església de Sant Magí, preciosa i envoltada de plantes baixes, pròpies del barri, així com de bars diversos. 

Recuperant el Teatre de Barra, abans de seguir hauria de mencionar en què consisteix després de tanta contextualització. Es tracta d’una sèrie de representacions, cada una es du a terme en un bar diferent de la mateixa zona, generalment en el mateix carrer. Primer et dirigeixes al bar on venen les entrades, i almenys per mi, m’és difícil vèncer la temptació de no comprar-les totes. Llavors comença la ruta per les diferents obres.

La posada en escena d’aquestes petites obres és de les millors parts, per no dir la essencial. Entres a l’espai (generalment un bar, d’aquí prové el joc de paraules que dóna nom a l’esdeveniment) t’asseus a les cadires i a un pam teu tens als actors recreant mil situacions, els pots tocar literalment. Utilitzen tot el que ofereix el bar, és a dir, la barra, les copes, la cervesa, els taburets. Tot forma part de l’atrezzo. No precisen de res més. Les representacions tenen una durada aproximada de 15 min. El que em reafirma en que el temps passa volant quan t’ho estàs passant bé.

Qualsevol activitat que impliqui una posada en escena, a mi ja em garanteix alguna cosa. No sé el que però em transmet moltíssim, una energia que no sé explicar. Quan vaig descobrir el Teatre de Barra, crec que no era conscient de la porta que havia obert. Amb la meva tia ja s’ha convertit en tradició buscar a l’estiu on fan representacions de Tdb i anar-hi. La darrera vegada va ser a Sa Possessió, un recinte als afores de Palma. Es tracta d’una casa molt antiga que ha estat rehabilitada per acollir-hi espectacles, sobretot festes electròniques, i en aquella ocasió estival, teatre. 

El millor és que de cada edició se’n fa un llibret que recull totes les peces de microteatre. D’aquestes publicacions s’hi encarrega Edicions Òrbita. Una editorial illenca, al darrera de la qual s’hi troben Vicente García, Javier Matesanz i Natàlia Rabassa, i que promou la cultura i la literatura en català. Espero que segueixi sent així molts anys més.